El Roc ens va portar una llimona molt gran.

-Aquesta llimona té una pell groga molt rugosa i una part més verda i marró.

-La part més verda serà l’àcida.

La vam mirar amb la dino-lite i vam veure com era la pell , tant la zona groga com la verda:

-També hi ha unes llimones que son petites i verdes , es diuen llimes i son més petites.

–Quantes llimones necessitarem per tal que els dos braços de la balança estiguin en equilibri?

Vam anar posant llimones a la balança :1,2,3 i…..quan vam posar la 4 resulta que el plat de les llimones petites va baixar .

-4 llimones petites pesen més que la gran.

-I que podem fer?

-Posa tres i trossets de la quatre . No tota.

I així ho vam fer, vam necessitar 3 llimones i 3 trossets.

Però, què farà més suc: els 3 petits i els 3 trossets o la llimona gran del Roc?

Fem un sondeig per veure les nostres opinions al respecte.

-La majoria creuen que la llimona gran farà més suc.

-FAREM LLIMONADA?

Ha sortit una mica més de suc de la llimona gran però quasi quasi estaven empatats.

Després ha arribat lo millor. A tastar-ho .Li hem posat aigua perquè fos més suau l’amargor. Volem llimonada no suc de llimona.

Estava molt bona i ningú va voler ni sucre ni mel. L’àcid de la llimona pica i no li agrada a tothom.

Mentre fèiem el suc hem fet una descoberta. Teníem un dibuix i se’ns ha mullat amb una mica de suc i… la llimona ha esborrat el retolador. Pot ser possible això? Ho provem?

-És el suc que té que és com aigua.

-Potser és perquè pica. L’àcid ho esborra.

Per això hem aprofitat el suc per netejar la taula i al final ha quedat ben neta.

Després de comprovar que l’aigua no puja sola sinó que necessita d’una força que l’empenyi cap a dalt , no havíem aconseguit dissenyar una canonada per la que passes l’aigua d’inici a fi.

Ens costava imaginar-nos què passaria si realment llencéssim aigua per l’entrada del circuit que hem dissenyat:- Per on sortiria?, quin camí faria? Per intentar esbrinar-ho ens vam repartir en petits grups . Cada grup tenia aproximadament un mateix nombre de peces per tal de muntar una canonada amb un forat d’entrada i un de sortida i, a més a més, l’aigua havia de recórrer tot el circuit.

Cada grup va fer una proposta de canonada i després van dibuixar el seu circuit.

Després tothom va comprovar si l’aigua entrava i sortia havent passat per tots els tubs.

Cada grup va fer un disseny del circuit diferent.

Després de fer totes les comprovacions. De tirar amb xeringues l’aigua pels diferents forats que tenien els circuits ens vam adonar que només dos havien aconseguit que l’aigua fes tot el camí, és a dir , que passes per totes les peces que hi havíem posat

Canonades que fan que l'aigua circuli per tot el circuit. 

Ens hem adonat que :

-Els circuits que van més bé son els que son més rectes.

-Quan hi ha peces que fan girada, és millor posar-les les primeres o les últimes.

-Si hi ha més d’un camí l’aigua va per un i no va per totes les peces .

– Tenim clar que l’aigua sola no puja. Però de vegades alguns materials ens poden ajudar.

Proposem un altre repte. Tenim 2 recipients amb la mateixa quantitat d’aigua i un tercer recipient sense aigua podem intentar enviar aigua al tercer pot sense vessar-la?

El primer que se’ns acudeix és fer màgia i, tot i que, els infants tenen clar que no tenim varetes màgiques la Irene ens proposa fer uns gestos que fan els mags i que van molt bé.

Però res, la màgia no funciona..

-Ja ho deiem nosaltres has de tenir varetes màgiques com les de Voldemort .

-O les de Harry Potter.

-La de Voldemort és més potent.

Per un moment l’Anglesola sembla Hogwarts amb infants fent que tenim varetes imaginàries, però allà on no arriba la màgia hi arriba la ciència. Com a l’espai de Ciències haviem estat jugant amb materials absorbents , com el paper de cuina, els vaig proposar de comunicar els tres recipients amb tires de paper absorbent:

-Sí aquest paper xucla l’aigua i puja i es mulla tot.

Vam fer grups i cada grup triava la quantitat d’aigua, igual als dos recipients i on volia posar el recipient que estava buit, si el volia posar al mig o en una punta.

Ens vam adonar que era molt important que el paper no es trenqués perquè si ho feia ja no arribava l’aigua allà on havia d’anar.

Ens va agradar badar per veure com anava l’aigua traspassant d’un lloc a l’altre molt a poc a poc . Va ser després d’uns dies que vam veure que tots tres recipients tenien una quantitat d’aigua similar i això els hi va passar a tots els grups que mantenien sencers els papers absorbents.

Ens encanta investigar allò que passa i no es veu!

Des que el responsable de manteniment va posar una brida negra a cada aixeta, els infants de la classe fan una cosa ben curiosa…

Per comprovar-ho vam prémer les dues aixetes a la vegada i vam mesurar l’aigua que rajava.

Ho vam fer per grups i cada grup va tenir uns resultats diferents. La quantitat d’aigua que rajava no coincidia mai, però de vegades rajava més aigua la que tenia més cua d’infants, però moltes altres no. Malgrat que sempre durava més estona la quantitat d’aigua que queia era variable i no sabem per què passa això.

Vam decidir que per no malbaratar l’aigua la que rajava en aquest experiment, la reaprofitaríem per regar les plantes.

Això ens va portar a pensar com devia arribar l’aigua a l’aixeta:

-L’aigua passa per dins de la paret.

-I com és que a l’aixeta no raja sempre?

-Perquè hi ha una cosa que la matxaca i quan la matxaca no surt.

-Potser primer és gel i hi ha un robot que la desfà i una cosa que la para i quan cliques l’aixeta s’aixeca i surt l’aigua.

-Hi ha diferents tubs i per allà puja i baixa.

Ens animem a representar com de ser el circuit de l’aigua per la paret fins que surt de l’aixeta.

Creieu que l’aigua pot pujar i baixar pels tubs?

-Sí que puja i baixa, però baixa més de pressa.

-Pujar és més difícil perquè l’aigua no puja sola, l’has d’empènyer.

-Quan baixa ho fa més ràpidament.

-Per pujar hi ha d’haver molta aigua i tenir força.

Per això vam decidir explorar com l’aigua pujava i baixava pels tubs i ho vam fer amb uns tubs transparents i d’aquesta manera vam poder veure el recorregut de l’aigua.

Posàvem l’aigua amb xeringues i pipetes i observàvem que passava. Com ens imaginàvem baixava molt fàcilment, però per fer que l’aigua pugés l’únic que se’ns va ocórrer era bufar.

-L’aire fa força i mou les coses.

-L’aire empeny l’aigua.

Era molt graciós que l’aigua sortia amb força i ens mullava a tots els que estàvem al voltant. Per tant, vam decidir que per fer arribar l’aigua a les cases es necessita alguna cosa que faci la força suficient per fer-la pujar a tots els pisos i havia d’estar tota l’estona empenyent, no podia ser una persona havia de ser una màquina.

Vam portar una petita bomba manual i per grups vam descobrir com fer-la funcionar. Les petites màquines ens atreuen molt, descobrir el seu mecanisme i fer-les funcionar tot un repte. En petit grup i per parelles fem les nostres provatures i tots aconseguim fer pujar l’aigua de la galleda a la pica.

-Què fem? Posem el tub llarg a l’aigua? I després?

-Premem al vermell fort. (Ho fem, però no arriba torna a baixar)

-Mira a dins hi ha com una porta que s’obre quan prems.

-Has d’anar pitjant moltes vegades i mira així arriba.

Treballar en parelles o en grup comporta escoltar i prendre decisions conjuntes. Mentre anàvem tots intentant funcionar la bomba la resta fèiem diferents experiments com traslladar l’aigua amb canyetes i tubs.

Ara entre tots estem intentant construir circuits que portin l’aigua allà on nosaltres volem. De moment no ens en sortim, però ho continuem intentant.

Arran de les descobertes que hem fet amb les pedres volcàniques i de reflexionar al voltant de com es fan i creixen les pedres va néixer la idea que podiem fer una pedra ajuntant sorra del pati i fent una bola.

Semblava més senzill del que realment és i vam haver d’aconseguir la proporció perfecta d’aigua i sorra.

Tots tenien clar que les pedres de la natura són més dures i si les tires no es trenquen facilment i la nostra bola es trencaria aviat però…

-Si la posem a la nevera es farà més dura.

-No, no es farà dura al congelador.

-Es faran dures i creixeran.

-Sí, sí es faran boles grans, enormes

Els hi proposo de provar-ho. Emboliquem les nostres boles amb paper film i les posem a la nevera i al congelador. Però ara la nevera dels experiments no està al menjador, vam haver de pujar al tercer pis i buscar on està l’espai de ciències de mitjanes i grans.

Gràcies a uns magnífics guies amb les nostres pedres a la mà preparats per posar-les a la nevera i al congelador.

Previament haviem dibuixat el tamany de cada pedra en un full i esperàvem que després amb el fred es convertirien en unes pedres enormes que no hi cabrien al dibuix.

Els nens i nenes de I4B ens sentim molt atrets pel foc. Juguem a construir els pals de foc del correfoc i a les nostres converses les explosions dels volcans hi son molt presents.

El Toni ens va portar una pedra volcànica i la teníem al nostre espai d’observació . Ens vam adonar que:

-Era gran i no pesava gaire

-Tenia forats .

-Era de color negre .

-Es podia trencar més fàcilment que una altra pedra .

Però quan la Irene va portar la segona pedra volcànica i ens va explicar que l’havia trobat a fora del volcà, al costat , es va generar una conversa on van compartir moltes hipòtesis de les com s’havia fet aquesta pedra:

• Ha sortit de dins del volcà amb l’explosió.
• Quan la lava surt i se seca surt la pedra.
• Els forats són per on surt el foc.

Però l’emoció col.lectiva augmenta quan apareixen les primeres idees al voltant d’on està el foc:

LLavors reconduim el nostre objecte d’estudi :– Creieu que d’una pedra volcànica pot sortir lava una altra vegada? O pot sortir el foc de dins? Com podem fer que passi?

Pensen que sí que sortirà la lava i per aconseguir-ho hem de poder treure el de dins de la pedra. Com les pedres són molt dures i no les podem tallar, proposen sumergir-les en aigua per tal que es desfacin i surti el foc . També algunes persones pensen que la podríem posar al forn i explotaria. Decidim agafar la primera opció.

Quan vam posar les pedres una amb poca aigua i l’altra amb més aigua vam veure que les dues se n’anaven al fons del bol.

Molt emocionats vam veure que sortien bombolletes i pensàvem que era el foc de dins que ja sortia i també veiem com anaven deixant sorra i granets de terra. Per a nosaltres això volia dir que s’estava desfent. Això passava a les dues, fins i tot a la que tenia poca aigua hi trobavem més granets.

Però vam veure la pedra trigaria en desfer-se i que havíem d’anotar els dies que passaven. Un infant va proposar apuntar-ho a un full de quadres amb els dies.

-És un calendari això.

-Jo en tinc un a casa i apunto les coses que faig cada dia.

Primer en vam fer un a la pissarra però com volíem dibuixar-hi a l’estona de propostes, algú la va esborrar i vam decidir fer-ne un de veritat. Vam fer tot el mes de gener.

Un cop fet hem anat revisant cada dia com estaven l’aigua i les pedres. També cada dia marquem el dia que passa i comptem els dies que tenim les pedres dins l’aigua.

Després de 15 dies d’observació hem arribat a les següents conclusions:

• No s’han desfet les pedres, estan molt fortes i no es desfaran.
• No hi ha foc a dins .
• Si hi hagués hagut foc l’aigua ja l’hauria apagat perquè l’aigua guanya al foc.

Per tot això:

Quan la lava de les pedres s’ha assecat i ja estan fredes són sempre així. No es poden tornar a convertir en lava ni foc.

A la classe ens hem fet responsables de la cura d’uns quants cargols. Ens encanta observar-los i veure com surten de la closca i s’arrosseguen per fora de la seva capsa. A nosaltres ens agraden ben actius i hem descobert que si els hi posem una mica aigua amb es desperten.

Però un dia un grup d’infants estaven observant els cargols i van començar a cantar:

Quan els hi vàrem preguntar què passava, aquesta va ser la resposta:

-Volem que es despertin i no ens fan cas.

-I com és que no us fan cas? què penseu?

-Que tenen son i no volen sortir.

-O potser no ens senten, per això ho estem fent molt fort.

-I quan ho feu fort es desperten?

-No , no canvien…

-Potser no tenen orelles i no senten …

-Mirem-ho amb la lupa que ho veu tot…

Abans de mirar-ho amb la lent , vam compartir que pensàvem. Qui creia que tenien orelles i qui no i vam dibuixar on ens imaginàvem que les tenien.

Després vam anar a l’espai de construccions a picar ben fort per veure si tenien alguna reacció i res. I amb els instruments musicals tampoc…

No tenim clar si tenen orelles o no però tenim clar que no senten els sorolls ni forts , ni aguts ni greus …

Vam arribar a l’escola tenint molt presents els sons, les olors i els paisatges de les nostres vacances. Moltes de nosaltres havíem anat a la platja i havíem recollit petxines i cargols de mar.

Una de les coses que sempre ens agrada fer, és posar-nos els cargols a l’orella per veure si se sent el mar.

Pensàvem que s’escoltava el mar perquè cada cargol té un forat i allà es quedava el soroll del mar, però no tothom opinava així:

-No sempre s’escolta el mar, depèn d’on estiguis, si ho poses al costat d’un lloc on passen cotxes escoltes el soroll dels cotxes.

I això ho havíem d’investigar. Vam posar un enregistrament del so del mar i efectivament, amb el cargol de mar a l’orella sentíem el so del mar . Però, quan vam parar la gravació i només hi havia el soroll de la classe, totes sentíem coses diferents: els cotxes que passaven, els peixos de l’aigua , el soroll de les onades.

Teníem clar que el so entrava pel forat i no es quedava allà , entrava i sortia, per això el sentíem . Vam provar amb diferents tipus de tubs i ens vam animar a fer-nos un pot d’aigua de mar per escoltar el so del mar a casa quan nosaltres volguéssim.

Però aconseguir-ho no va ser fàcil i gràcies a això hem après moltes coses.

Primer : Vam pensar posar aigua en un pot i tapar-lo amb una roba fineta. Tots teníem molt clar que havia de ser fineta. Vam descartar la blanca perquè tenia forats i l’aigua cauria, però vam provar diferents robes finetes, però cap resistia l’aigua. Vam provar una altra gruixuda però tampoc va funcionar gaire bé.

Segon : Ens vam adonar que, quan l’aigua estava quieta, no sentíem soroll, però quan la movíem l’aigua feia sabonera (escuma com les onades) i sentíem el so de l’aigua en moviment. A més a més, fins i tot pensàvem que hi havia peixos espasa i podíem reconèixer la seva veu…

Per tal d’assegurar-nos si eren els peixos espasa o el moviment de l’aigua els que feien soroll, vam anar a buscar la lupa que ho veu tot…

La nostra indagació va començar posant-nos d’acord entre totes . Com era un peix espasa? a la nostra pissarra en vam intentar dibuixar alguns.

Un cop teníem clar que buscàvem, ens vam posar a observar amb deteniment si l’aigua del mar tenia peixos espasa i aquests eren els que feien el so.

La majoria no vam veure cap peix a l’aigua, però sempre hi ha algú que identifica un ull o l’espasa d’un peix amagat sota una pedra. Un cop descartada, amb no molt convenciment col.lectiu, l’existència de peixos espasa en la nostra aigua, calia continuar investigant.

I ens vam qüestionar:

Això ens va portar a experimentar al voltant del so i com es produeix.

Vam preparar uns pots per fer sonar al moure’ls:

Teníem :un pot buit, uns altres una mica plens i un altre tot ple de xapes .

Ens vam adonar que encara que els moguéssim molt, el pot buit no sonava, però el que estava ple del tot tampoc. Només sonava el que estava una mica ple. Quan el movíem les xapes podien moure’s i xocar i això feia el soroll.

Amb pots plens d’aigua passava el mateix , per això cadascú va triar quin volum d’aigua de mar hi volia posar al pot.

Però abans d’emplenar els nostres pots vam voler fer una comprovació… Realment l’aigua que hi posàvem era del mar?.

-L’aigua del mar és blava.

-No , es veu blava.

-La del mar i la de casa és igual de color.

-Blanca.

-No, no té color.

I l’olor?

-No olora res ni la de casa ni la del mar.

I si la tastem?

-Si , l’aigua del mar és salada.

Però no a tothom li agrada quan la tastem…

Al final hem decidit que tothom volia un pot per a casa i amb il.lusió l’ hem anat fent personalitzat i cadascú buscava el so que li agradava.