La Lia ha portat un petit regle a la classe. El presenta a la rotllana i preguntem per què serveix.

– Per mesurar coses.
– Per fer ratlles rectes
– Per fer les coses bé I rectes. Quan algú vol fer una casa utilitza el regle per fer-la recta. I bé.

I què és això de mesurar? Preguntem.

– Mesurar vol dir quant som d’alts, i de baixets.
– Et posen una cosa, una màquina o això i et posen una corda I amb els números et diuen quant mesures.
– Per saber quan gran eres, que alt.

I amb què podem mesurar?

– Amb les mans, els dits…
– Podem mesurar amb els coixins, els posem així i sabem quant mesura la catifa.
– Podem mesurar amb persones. Ens estirem.
– Amb els crocs, les garrofes, els pals, retoladors…

Però si les sabates no són totes iguals, ni els pals, hi ha garrofes trencades… com ho fem per mesurar a tots per igual?

– Busquem garrofes que siguin totes iguals.
– I també crocs de la mateixa mida…
– Ja està, que els grans es facin petits…

I aquí estem. De moment han arribat a la classe un grapat de cintes mètriques, i clar, ens ha donat per mesurar-ho tot…

Ha passat el mes de febrer, però hem continuat intentant fer foc… Hem provat amb pedres, amb pals i ara fa poc ha arribat una peça de ferro que es diu Ferroceri… i és que ja hem arribat a aquella part de la història on apareixen els metalls i, per tant, el ferro.

I és que el foc és tan important… Per què el feien servir?
– Feien llanternes per veure’s a les coves, ho feien amb un pal i foc.
– A la prehistòria es diuen “torxes”.
– Els servia per espantar els animals.
– I també per escalfar-se quan feia fred, i cuinar, que es menjaven la carn al foc.

Als llibres que ens han acompanyat al llarg d’aquest temps a l’aula sortien moltes imatges d’homes prehistòrics.
– Es feien cabanes amb ossos i pells d’animals
– També feien joies amb els ossos. I es feien roba per no tenir fred.

Hem après dues noves paraules: Nòmada i Sedentari. Perquè van passar d’estar sempre caminant d’aquí cap allà a plantar llavors als camps i quedar-se sempre a viure al mateix lloc i cuidar animals. Hem pintat amb fang de colors que ens han preparat des de l’atelier de petites, hem dibuixat amb llapis de fang, ens hem fet joies naturals prehistòriques, però, tal volta el que més ens ha colpit ha estat el fet de descobrir que van inventar l’escriptura. Sí, sí, la que volem aprendre, però a la seva manera. Primer l’escrivien en fang, després amb papir dels Egipcis, i finalment amb paper.

La Maga, la mare de l’Ekai d’I4A ens ha fet un taller de fabricació de feltre amb llana d’ovella, a la manera de la prehistòria i, tot i que encara no hem tingut la sort d’aconseguir fer foc, estem convençuts que tot arribarà i ho aconseguirem. Voluntat no ens en falta.

Fa poc vam saber que una de les nostres mestres de l’escola portava un bebè a la panxa i van sortir el dubte de fins a quantes generacions coneixíem (Mares-àvies-besàvies…) També va sortir el dubte de qui seria la persona més vella de totes i arrel seguit la pregunta que ens ha portat on som: 

• Qui serà la primera persona del món. 

Seguidament, van començar les suposicions, els comentaris (la rotllana té aquestes coses).

• Adam i Eva van ser els primers.
• No, va ser Jesús.
• La primera va ser la meva àvia.
• No, venim dels micos. 

La Mariona portava un llibre on sortia l’evolució dels micos, un dibuix molt esquemàtic i molt gràfic. 

Vam buscar les diferències i les semblances amb nosaltres.

• El pèl, tenen tot de pèl per tot arreu.
• Van a 4 grapes
• Tenen cua perquè viuen als arbres. Nosaltres tenim un petit os on anava agafada.
• Tenen els braços més llargs. 
• …

Els llibres han continuat apareixent, cada dia en tenim més i tenen tanta informació que sempre apareixen preguntes noves, aquest cas sobre el foc.

• I qui va ser el primer que va fer foc? 
• Els egipcis.
• Els prehistòrics. Ho feien fregant 2 pals. 
• Però, com va arribar el foc al món? 
• Va ser Prometeu, el del foc. 
• No, va venir amb un meteorit.
• El foc ja existia, els humans el van fabricar. 
• No, perquè els trons son foc, també. 
• Els feien amb pedres i pals. 
• …

Vista la necessitat de saber com feien foc hem buscat pedres i pals i hem estat provant (alguns més que altres). 

També hem descobert que hi ha unes pedres que fan guspira i d’altres no. 

• Necessitem sorra fina també per fer la foguera.
• I necessitem pedres especials i pals especials. 
• Seran les pedres daurades? O seran les pedres de vidre?
• Seran minerals de colors.
• Hem de buscar pedres que facin guspira. 

Com que hem picat pedres de mil maneres doncs algunes se’ns han trencat, d’altres s’han partit a trossos petits fins que descobrim que també tallen. 

• Clar, aquestes pedres les enganxaven a pals per caçar.
• Eren els seus ganivets!
• Clar, per menjar els animals. 
• Amb les pedres també feien les cases dels animals.
• I feien estàtues.

Algun que altre continua amb la idea de fer foc amb les pedres i els pals. S’engresquen de pressa, busquen possibles solucions i les resolen. 

D’altres volen tallar amb els trossos de les pedres… I aquí estem. 

Als nens i les nenes d’I5A els agrada molt recollir i portar coses a l’escola. Tenim una miqueta de tot, sempre troben petits tresors per guardar-se a les butxaques i ensenyar a la rotllana.

A poc a poc hem anat fent una petita recopilació de materials que se’ns acumulen a sobre la petita taula d’observació que tenim vora la porta (la tenim atapeïda!) i de moment hem trobat 4 materials diferents per classificar: orgànic (aquell que es podreix i serveix d’aliment), metalls (tenim fins i tot una clau fixa que vam trobar al parc), plàstic i vidre.

D’aquest darrer element, el vidre, hem tingut alguna conversa que, qui sap, pot acabar esdevenint projecte. De moment es queda en conversa, en experiència viscuda, en observació de l’entorn i els seus fenòmens. Qui sap si ‘s’eixamplarà? Qui sap on ens portarà?

Un dia, el Dídac i la Ira van portar diverses pedres transparents que havien recollit vora el mar, a la platja de no recordem on. En observar-los a la rotllana van aparèixer diverses qüestions.

– Són pedres de colors?

– No, no són pedres. Són vidres, cristalls.

– Però els vidres tallen i aquests no tallen si els passem per la mà. Com és que aquests vidres no tallen?

– Perquè els vidres que trobem a la platja estan plens de grans de sorra.
– Perquè els vidres de la platja no són punxeguts. No tenen punxes, són rodons.

Els vidres que tenim a la classe tenen petits forats que semblen grans de sorra incrustada al vidre i queden una mica rugosos i opacs.

– I com és que no tenen punxes? Els peixos es mengen les puntes? Les han tallat amb tisores?

– No, perquè el vidre és dur i no es pot tallar amb tisores.
– És la sorra que els ha fet la forma.
– El mar els transforma.

– I com el mar pot transformar aquests vidres?

– Ho fan es onades.
– Si ho fan per protegir als peixos que viuen al mar, perquè no es tallin.

La conversa segueix fins que algú comenta que el mar, amb les onades que van i venen, fan que els vidres es facin rodons. Com que fan que els vidrets es moguin s’acaben arrodonint. L’aigua mou la sorra i la sorra fa que s’arrodoneixin.

L’anar i el venir de les onades. Una constant que es repeteix al llarg del cicle de la vida.

Fins on arribarem?
Continuarem indagant…

Tot comença amb una carta, unes lletres que li enviem a la Núria, companya a l’Anglesola al llarg de dos anys, I que són el motor per engegar aquest projecte que no sabem quan acabarà.

– Però Nelo, no sabem escriure per enviar-li una carta.
– Però si que sabem fer-li dibuixos, escriure el nostre nom, ens posem?

Cadascú dibuixa i escriu en una targeta el que vol dir-li a la Núria. Fiquem l’adreça i busquem una bústia.

– Sabeu on hi ha una bústia a prop?
– Sí, l’any passat et vam enviar una carta a tu. Està aquí a la punta del carrer. És de color groc.

Emplenem el sobre que li demanem a la Sílvia dels dibuixos, escrivim l’adreça on volem enviar-la I ens adonem que ens falta una cosa molt important: el segell.

– Què és això del segell?
– És una adhesiu que va amb la carta.
– I on la comprem?
– Al lloc on venen cigarrets, l’any passat vam anar. És molt a prop.

Així és que un dijous després del parc anem a l’estanc pel segell i a la bústia per enviar-la. De sobte descobrim que al costat de la bústia groga hi ha una altra blava que no té forat per cartes.

– I aquesta blava per què és?
– Investigarem.
– Voleu que ens enviem cartes els uns als altres? Comprem més segells?

El si va ser comunitari, així que en comprem molts més.

– Doncs si volem enviar-nos cartes que necessitem saber? On vivim cadascú no? Doncs cal aprendre la nostra adreça. Vinga, a preguntar a casa on vivim. Demà us la demanem.

Així vam estar uns dies memoritzant adreces d’uns i d’altres, escrivint-nos cartes i fent-nos dibuixos, ensobrant, demanant-nos les adreces i enganxant segells.

Al temps algú es va adonar d’un número misteriós que apareixia al sobre i que no era l’adreça.

– Què vol dir aquest número?
– Doncs no sé… hauríem de preguntar a algun expert.

Aquí va aparèixer l’avi de la Paula, que està jubilat, però era carter. La solució era a ben a prop així que el vam convidar que ens contés alguna cosa que no sabíem.
Ens vam preparar unes preguntes, moltes preguntes i el dia de la visita li les vam fer totes seguides.

– Què és el número misteriós?
– Es poden enviar animals, plantes o coses per correus?
– I una persona, es pot enviar?
– Què passa quan van de vacances els carters?
– Per a què serveix la bústia blava?
– On van a parar les cartes? Com és l’oficina?

Per sort, l’avi de la Paula ens ho va contestar tot.

Ens va explicar que el número secret és el codi postal, que és com està dividida la ciutat (continuarem investigant)
També ens va dir que les bústies de color blau són pels carters, no per nosaltres. Que sempre hi ha carters disponibles per si van de vacances o es posen malalts, que van amb cotxe, moto, a peu… I que no es pot enviar persones o animals, que és perillós pels animals.

Ens va explicar que de vegades has de posar més segells, segons el pes, I que hi ha diferents maneres d’enviar cartes: exprés (súper ràpid), ordinari (normal) I també certificat (que cal que signi la persona que la rep).
Ens va explicar també que si envies coses fràgils, allò que es pot trencar hem de posar etiquetes on digui FRÀGIL, I que ells cuidaran la carta millor.

Gràcies a l’avi de la Paula, gràcies al senyor Ismael, que no volia ser carter sinó mestre d’escola, però va acabar sent carter, ara sabem moltes coses que no sabíem. Va ser una conversa molt instructiva I molt profitosa per tothom.

Continuarem aprofundint en aquest món de cartes. Fa poc van arribar dos contes sobre cartes i carters que anem devorant dia a dia, I ens falta veure això del codi postal amb el mapa, I també volem continuar enviant-nos cartes… així és que com no, continuarem indagant.

I com a sorpresa, justament avui ens ha arribat la contestació de la Núria amb molts cors per tothom i moltes paraules maques i precioses.